Ahir, al mitgdia, mentres jo era a la feina, em va trucar la meva mare per dir-me que el meu avi (el seu pare) havia mort.
Va ser molt extrany. La meva mare, tot plorant, explican’t-me el que havia passat i que ja em trucaria més tard…i no vaig poder evitar posar-me a plorar sense parar mentres pensava “-no passa res, tenia 90 anys, estava molt fotut l’ultim mes…es normal, es el millor que li podia passar…“. Em va donar la sensació de que plorava més per veure o sentir la meva mare en aquell estat tan extrany.

Quan va morir el meu avi patern, vaig plorar, i ho vaig sentir moltíssim. Jo en tenia uns…11 anys. Recordo que des del pati del meu col·legi podia veure el cementiri, i vaig passar molts matins, a l’esplai, mirant des de la tanca del pati cap a on sabia que eren les restes del meu avi, com si esperés rebre cap…senyal o alguna cosa semblant.

Però…al cap dels anys, ahir, es com si ho tingués molt clar: la gent es mor. I punt. I he estimat moltíssim als meus dos avis, per igual.

Anit vaig poder comprar un bitllet d’autobús (no hi vaig trobar de tren) per tal de venir cap a València, que es on em trobo ara mateix. He arribat a les dues del mitgdia, ha vingut la meva germana a recollir-me i hem anat directes al tanatori. Hem sigut les primeres, i davant la pregunta de

- Volem que els obri la sala on està el seu difunt avi per poder veure’l?

la meva germana i jo ens hem mirat i hem dit que no, que preferiem que la obrés quan alguna de les meves tietes vingués. Ens semblava una falta de respecte. No se. Però hem decidit el mateix, alhora.
Finalment només han vingut la meva mare, les seves germanes, els meus tiets, i els meus cosins i cosines. Només família.

Quan hem entrat…i he vist allà el meu avi….joder…que extrany. Que surreal i que absurd. Semblava que rigués!! Però de nou, no he pogut evitar plorar i pensar el l’ultim cop que el vaig poder veure. I tothom dient:

-”Però que be que l’han deixat! sembla que estigui dormint…”

Hem tingut una misa (cosa de la meva àvia i els breus moments de lucidesa que encara pateix), on ningú ha comulgat ni orat, i acte seguit ens ha preguntat si voliem veure tot el procés crematori. Hem dit que no. I ja està. Adeu, que vagi be. Ja vindrem a per les cendres.

Torno demà a casa meva. Es suposa que tinc 5 díes naturals a la feina per poder estar amb la família i fer el que calgui fer. Pero no els vull. El meu avi ja no hi és.
Les meves tietes i la meva mare ja tenen suficients mans per enllestir el que s’hagi d’enllestir.

I poca cosa més.

categorías: frustraciones, hipocondrias, petits incidents, textos

tags: català, catalán, gente, hipocondrias, nostalgia, pequeños incidentes, personal, petits incidents, recuerdos, textos