En contra de lo que Alt1040 predica y lo que Ginatonic replica, yo os doy la mejor opción. De verdad:

Dejaos de TWITTER y OSTIAS y salid a tomaros unas birras con los colegas, que luego decís que no tenéis tiempo para nada.

Cenutrios.

Terry Pratchett es un escritor británico que debe rondar los 60 años ya.
Creo que es uno de los escritores más prolíficos que debe haber por ahi sueltos y todavía sin vigilancia.

“Discworld” es su criatura: más de 34 títulos en los que la acción se desarrolla en ese mundo sobre un disco que, a su vez, se encuentra sobre 4 elefantes.

Si tuviera que elegir tan sólo un aspecto de la literatura de este señor me quedaría con su humor. Y para que se entienda, dejo por aqui algunas citas que encuentro…memorables.

Los niños de verdad no se ponen a dar saltitos a menos que hayan tomado drogas.
— Hogfather

Conseguir una educación era un poco como una enfermedad de transmisión sexual. Te invalidaba para un montón de trabajos, y entonces tenías la urgencia de pegársela a alguien.
– Hogfather

No se puede aplastar a los infieles cuando se es una tortuga. Todo lo que se puede hacer es darles una mirada significativa.
— Small Gods

Turista, decidió Rincewind, significaba ‘idiota’.
— El Color de la Magia

Pero, ahora que lo pienso, tú lees muchos libros. Es difícil tener fé cuando se leen demasiados libros, ¿verdad?.
— Carpe Jugulum

Dale fuego a un hombre y estará caliente un día, pero préndele fuego y estará caliente el resto de su vida.
— Jingo

Sólo porque alguien sea miembro de una minoría étnica no significa que no sea un pequeño cabrón desagradable.
— Feet of Clay

La verdad puede estar ahí fuera, pero las mentiras están dentro de tu cabeza.
— Hogfather

Si sabeis leer y os apetece algo diferente (si no conoceis aún a Pratchett) os recomendaria que leyerais algo suyo.
De verdad. Yo nunca suelo recomendar nada…
….también es verdad que se me ha criticado por no tener demasiado criterio….

Ahir, al mitgdia, mentres jo era a la feina, em va trucar la meva mare per dir-me que el meu avi (el seu pare) havia mort.
Va ser molt extrany. La meva mare, tot plorant, explican’t-me el que havia passat i que ja em trucaria més tard…i no vaig poder evitar posar-me a plorar sense parar mentres pensava “-no passa res, tenia 90 anys, estava molt fotut l’ultim mes…es normal, es el millor que li podia passar…“. Em va donar la sensació de que plorava més per veure o sentir la meva mare en aquell estat tan extrany.

Quan va morir el meu avi patern, vaig plorar, i ho vaig sentir moltíssim. Jo en tenia uns…11 anys. Recordo que des del pati del meu col·legi podia veure el cementiri, i vaig passar molts matins, a l’esplai, mirant des de la tanca del pati cap a on sabia que eren les restes del meu avi, com si esperés rebre cap…senyal o alguna cosa semblant.

Però…al cap dels anys, ahir, es com si ho tingués molt clar: la gent es mor. I punt. I he estimat moltíssim als meus dos avis, per igual.

Anit vaig poder comprar un bitllet d’autobús (no hi vaig trobar de tren) per tal de venir cap a València, que es on em trobo ara mateix. He arribat a les dues del mitgdia, ha vingut la meva germana a recollir-me i hem anat directes al tanatori. Hem sigut les primeres, i davant la pregunta de

- Volem que els obri la sala on està el seu difunt avi per poder veure’l?

la meva germana i jo ens hem mirat i hem dit que no, que preferiem que la obrés quan alguna de les meves tietes vingués. Ens semblava una falta de respecte. No se. Però hem decidit el mateix, alhora.
Finalment només han vingut la meva mare, les seves germanes, els meus tiets, i els meus cosins i cosines. Només família.

Quan hem entrat…i he vist allà el meu avi….joder…que extrany. Que surreal i que absurd. Semblava que rigués!! Però de nou, no he pogut evitar plorar i pensar el l’ultim cop que el vaig poder veure. I tothom dient:

-”Però que be que l’han deixat! sembla que estigui dormint…”

Hem tingut una misa (cosa de la meva àvia i els breus moments de lucidesa que encara pateix), on ningú ha comulgat ni orat, i acte seguit ens ha preguntat si voliem veure tot el procés crematori. Hem dit que no. I ja està. Adeu, que vagi be. Ja vindrem a per les cendres.

Torno demà a casa meva. Es suposa que tinc 5 díes naturals a la feina per poder estar amb la família i fer el que calgui fer. Pero no els vull. El meu avi ja no hi és.
Les meves tietes i la meva mare ja tenen suficients mans per enllestir el que s’hagi d’enllestir.

I poca cosa més.

Això es el que estava pensant fa una estona. I per què no?
Vaig nèixer a València capital, un lloc on, al menys quan jo era petita, gairebé ningú parlava en valencià. El vaig aprendre a l’escola, el vaig escoltar a l’escola i de tant en quant, al carrer, potser algú de la familia i poca cosa més.

El fet es que m’he empassat moltes classes de valencià per no res: no ho he parlat mai en familia, a classe o a la feina.
Des de que vaig venir a Barcelona, i sobre tot, des de que vaig començar a compartir la meva vida amb el Roger, el català ha esdevingut part de la meva vida. En Roger sempre em parla en català. Si algun cop l’escolto parlar en castellà vol dir que s’adreça a alguna persona castellano-parlant o que m’està fotent alguna bronca (i no mola gens!).

Tota la vida amb una segona llengua al cap per no utilitzar-la, un coneixement que mai havia fet servir. Fins ara. Tenia ganes de canviar alguna cosa d’aquest blog, tenia ganes de donar-li una volta al que faig aqui. Potser he trobat un petit cami alhora que faig servir la meva segona llengua i continuo aprenent-la i millorant-la.

Ho sento per tota la gent que no entengui el català/valència, però porto des del 2004 fins al 2009 parlant en castellà. Com que soc bilingüe, ara em toquen 5 anys de parlar en català. I la veritat, pels quatre gats que potser em llegeixen….

Per cert, aqui no hi ha lloc per discussions: si parles el valencià, entens el català i viceversa. No em toqueu la figa amb merdes de blaveros i secessionistes per que no dubtaré en el·liminar els comentaris que facin falta. El mateix amb radicals de qualsevol costat.

Au!

pd- faré moltes faltes d’ortografía, ja us ho dic!