Això es el que estava pensant fa una estona. I per què no?
Vaig nèixer a València capital, un lloc on, al menys quan jo era petita, gairebé ningú parlava en valencià. El vaig aprendre a l’escola, el vaig escoltar a l’escola i de tant en quant, al carrer, potser algú de la familia i poca cosa més.

El fet es que m’he empassat moltes classes de valencià per no res: no ho he parlat mai en familia, a classe o a la feina.
Des de que vaig venir a Barcelona, i sobre tot, des de que vaig començar a compartir la meva vida amb el Roger, el català ha esdevingut part de la meva vida. En Roger sempre em parla en català. Si algun cop l’escolto parlar en castellà vol dir que s’adreça a alguna persona castellano-parlant o que m’està fotent alguna bronca (i no mola gens!).

Tota la vida amb una segona llengua al cap per no utilitzar-la, un coneixement que mai havia fet servir. Fins ara. Tenia ganes de canviar alguna cosa d’aquest blog, tenia ganes de donar-li una volta al que faig aqui. Potser he trobat un petit cami alhora que faig servir la meva segona llengua i continuo aprenent-la i millorant-la.

Ho sento per tota la gent que no entengui el català/valència, però porto des del 2004 fins al 2009 parlant en castellà. Com que soc bilingüe, ara em toquen 5 anys de parlar en català. I la veritat, pels quatre gats que potser em llegeixen….

Per cert, aqui no hi ha lloc per discussions: si parles el valencià, entens el català i viceversa. No em toqueu la figa amb merdes de blaveros i secessionistes per que no dubtaré en el·liminar els comentaris que facin falta. El mateix amb radicals de qualsevol costat.

Au!

pd- faré moltes faltes d’ortografía, ja us ho dic!

-” Experience shows us that love does not consist in gazing at each other but looking in the same direction “-
Ghada Amer

La experiencia nos demuestra que amar no consiste en mirarnos el uno al otro, sino mirar en la misma dirección.

Acostumem a mirar la vida amb els ulls mig tancats,
i es per això que ens passen desapercebudes tantes coses.

Son els petits detalls, les qüestions mes nímies que sempre ens fa, de cop, aturar-nos a pensar;
En bajanades, potser, però pensar al cap i a la fi.

Son coses que semblen no tenir massa importància. Que la terra continuarà bellugant-se al voltant del sol es inqüestionable, com ho és la certesa de que tot allò que ens envolta està relacionat d’alguna manera.

Son petites escenes, petits pensaments, grans moments disfressats de pura rutina i que es confonen amb el context que les envolta.

Però son allà.
A l’abast de tothom.
I són de tothom, perquè tots en formem part, directa o indirectament.

No es qüestió de fixar-s’hi massa, no es qüestió de prendre nota de tot.
Es,només,una qüestió de gaudir de tots els petits incidents.